divendres, 18 de febrer del 2011

3.-Per deu nostre senyor.



Feia fred. Intentava cercar els llençols, la manta, el cobrellit. Estava gelada. Quin malson. Al matalàs el sentia dur. No. No estava al seu llit. I on tenia que ser si no?. Ja ho fan això els malsons. Si no hagués estat pel fred que tenia per tot el cos, segur que estaria suada d’angoixa. Calia despertar-se, sortir d’aquell malson i tornar a la realitat per deixar de patir.

A mesura que despertava, començava a recordar. No allò era real. Si, si tenia que ser maginari, segur que en qualsevol moment es despertaria.

 Toc, Toc, Toc… 

Si ara recordo. Tornava de l’Uni. Estem en època d’exàmens i com a casa no hi ha qui pugui estudiar em vaig quedar com tantes altres vegades fins les dues de la matinada a la biblioteca i de tornada, merda!.

Mira que sempre evito els carrers foscos, però a les dues de la matinada i amb mal de cap de tantes hores entre llibres, era el camí més ràpid. Aquella furgoneta negra parada al mig del carreró. Em va estranyar i just al passar pel seu costat… ha estat tan ràpid. Una ombra d’un portal, una mà, un mocador agafant-me per darrera. Ha estat tan ràpid.

Toc, Toc, Toc...

El pols pujava. En obrir els ulls una bombeta la deixa quasi sense visió, enlluernada. Les mans  i les cames les te lligades amb unes corretges de cuir o quelcom semblant. No es troba sobre un llit. Sembla una taula, però li fa mal l’esquena. Poder a sobre d’un tauló però no ho pot veure també te el cap immobilitzat.

Li agradaria cridar però no pot. Sembla que allò que l’adormi’t li ha afectat part del sistema nerviós. En prous feines pot respirar, alguna droga que li han subministrat li paralitza part del sistema respiratori. Te la boca seca. El cor cada cop li va més ràpid, sembla que en qualsevol moment li hagi de rebentar. Vol respirar però no pot.

Fa fred i això incrementa la sensació d’angoixa. I aquell Toc, Toc, Toc. Intenta mirar de reüll, però no veu gaire més del que li permet la vista amb el cap lligat…

Uns passos, vol cridar, demanar ajuda, que la deixin lliure.

Quin mal els dits, que m’han fet?.

            Portava pantalons, camisa, un jersei que li havia fet l’àvia abans de marxar del poble. A la ciutat no feia tant fred com a Prades però, era el jersei que li havia fet l’àvia. Ara no el duia, ni la camisa, ni els pantalons… que era el que duia?. Pel que podia veure semblava una bata blanca, tenia els peus nus. Els peus, quin mal!. Tenia el dret sobre l’esquerd.

             Algú la observava.

-Deu nostre senyor!.-una veu d’home, surt del no res, de la foscor- avui som aquí per purificar un cop més la nostra societat. Netejar-la  de falta de valors, de brutícia, de ments impures!.

-Impures!. Responen altres veus.

No veia de on venia aquella veu, tant sols sabia que es trobava a la seva dreta però la llum només l’enfocava a ella i tot al seu voltant era fosc. De sobte es va adonar que aquell Toc, Toc, Toc era algun tipus de líquid que regalimava i queia dins algun recipient. Una agulla entrava pel seu braç esquerd i un tub li extreia la sang sense veure aquest on anava a parar.

-Aquí tens una pecadora que avui trobarà el camí de la salvació- de sobte entre la penombra apareix algú. No se li veu la cara. Porta una llarga túnica negra i una caputxa que li tapa el cap. S’ajup a l’alçada del tub que extreu la sang del braç, aixeca una copa de metall- Aquí tinc la seva sang!.

S’apropa la copa als llavis i veu.

-Si!, la seva sang està podrida!

-Podrida!. Criden les veus.

Sobre el peu, sent una petita punxada com si alguna agulla reposes sobre ell.

-Purifiquem-la!

Un cop sec. Dolor. Alguna cosa li penetra el peu. La travessa. Els dos de cop!. Ràpid, passa de dolor a desesperació. El seu cos es vol retorçar, però no pot… un altre punta sobre l’alçada de la seva mà dreta, la vol tancar però no pot un altre cop sec i també la travessa. S’està a punt de desmaiar. El dolor es tant gran, però no pot cridar. Ja no recorda la sensació d’ofec de fa un instant. Un altre punta al palmell de la mà esquerra, un altre cop sec… i es desmaia. S’ha mort. No, no s’ha mort, sent la veu de l’home de fons.

-Com els dos lladres que varen crucificar amb tu, deu nostre senyor, com Dimas i Gestas... avui aquesta innocent ánima perduda  te l’oportunitat de reunir-se amb tu i perdonar totes les seves culpes. 

-Exculpa-la, per deu nostra senyor. Criden altres veus a l’hora.

Un altre cop sec. Un lleu gemec. Al cantó esquerra. En el mig del cor. Un sospir. El darrer sospir.

Escolta Spotify  Evanescence – My Immortal